Els Octaus de la Champions: El duel Itália – Anglaterra:

Els sorteus de les grans competicions de vegades tenen casualitats imprevistes, determinades per l’atzar o bé per una estranya predestinació. El cas es que el sorteig de la Champions del desembre va determinar uns octaus de final ben curiosos: Manchester vs Inter de Milà, Chelsea vs Juventus i Arsenal vs Roma. Un enfrontament en tota regla entre les dues millors competicions lliguistes del món. el Calcio Italià contra la Premier anglesa. Els resultats van ser terribles pel Calcio ja que els seus tres equips van caure elminats a la Champions i espectaculars pel futbol anglès que demostra estar en un molt bon moment de forma.

En el Manchester United vs Inter el Manchester va sortir en tromba per la classificació al partit d’anada celebrat a territori anglès, però els del Manchester es van topar amb l’habitual rocositat defensiva dels italians i l’eliminatòria va quedar oberta amb un 0 – 0. A la tornada els anglesos van dominar clarament sobre l’Inter i van aconseguir passar a quarts amb un 0 – 2.

Les coses van ser una mica més mogudes en el Chelsea – Juventus. A l’anada el Chelsea va guanyar amb un solitari 1-0 que ni molt menys decidia l’eliminatòria, però el partit de la tornada va ser molt emocionant. Els italians van començar guanyant amb un 1-0 marcat per Iaquinta, però ben aviat els anglesos van igualar amb gol d’Essen i a partir d’aqui la Juve es va quedar amb inferioritat numèrica després de l’expulsió de Chielini. Finalment va haver-hi un empat (2-2) però el Chelsea es va classificar gràcies a la renda assolida durant l’anada.

Sense Cesc Fábregas i Adebayor a l’Arsenal se li presentava complicada l’eliminatòria, però tot i així va guanyar a Londres per 1 – 0. A la tornada va guanyar la Roma pel mateix resultat que el de l’anada. Amb un 1-1 l’eliminatòria quedava empatada i calia tirar penals... Almunia va parar el penal de Vucinic i aquest fatal error de la Roma li va donar l’eliminatòria a l'Arsenal.Al final els octaus de la Champions es van saldar amb un 3-0 a favor dels anglesos, però no va ser fàcil, als tres equips els va costar molt superar als italians que en cap moment es van donar per vençuts.

Éric Cantona: la leyenda francesa de la Premier:

Uno de los jugadores más legendarios de la Premier League es sin duda alguna el francés Eric Cantona. Nacido en París en 1966 pronto se trasladó con sus padres a Marsella. Sus primeros pasos futbolísticos se dieron en el equipo juvenil del Auxerre desde dónde dio el salto al primer equipo del club francés, debutando el 5 de noviembre de 1983 con victoria frente al Nantes, equipo al que el Auxerre le endosó una goleada (4-0).

Los inicios no fueron fáciles para Cantona. En 1984 tuvo que hacer un breve paréntesis a su trayectoria futbolística para hacer el servicio militar. Cuando volvió de la mili le cedieron a un club de la segunda división francesa y no volvió al Auxerre hasta 1986. Su genio futbolístico aun no había salido a la luz, pero lo que sí se conocía era su indisciplina. Ese carácter difícil del que tanto ha hecho gala Cantona le llevó en 1987 a propinar un puñetazo a su compañero de equipo Bruno Martini y a una suspensión de tres partidos sin jugar tras hacer una peligrosa entrada a un jugador del Nantes.

Pero Cantona no solo era conflictivo: también era un buen jugador. Por ello en 1988 fue seleccionado para participar en la selección sub 21 francesa que ganó la Eurocopa sub 21. Ese mismo año fue traspasado al Olimpique de Marsella por una cifra récord de 21 millones de francos. Allá dio nuevas muestras de indisciplina, una indisciplina que le trajo más de un disgusto: un mes sin jugar en el Olimpique por quitarse la camiseta tras ser sustituido y un mes sin jugar en la selección francesa tras insultar al seleccionados nacional en televisión.

Cantona fue de un lado a otro sin encontrar un club en el que echar raíces. En 1990 estuvo en el Girondins de Burdeos y en 1991 llegó a Montpellier donde de nuevo protagonizó una pelea con un compañero de equipo que le estuvo a punto de costar la expulsión del club: al final sólo fue sancionado por diez días. Pero ese mismo año fue repescado por el Olympique y tras ayudar al equipo marsellense a ganar la liga fue traspasado al Nantes porque Bernard Tapie, presidente del Olympique, no lo aguantaba más.

En 1992 llegó a Inglaterra dónde jugo media temporada en el Leeds United, hasta que finalmente fue fichado por el Manchester que pagó 1,2 millones de libras por su fichaje. Su debut oficial con el club inglés tuvo lugar el 26 de noviembre de 1992 en un partido contra el Benfica: pasó sin pena ni gloria... Pero inexplicablemente el rendimiento de un equipo lastrado por las lesiones de varias de sus figura empezó a mejorar tras la llegada de Cantona, que no solo marcó goles sino que incluso prestó muchas asistencias de gol. En 1993 fue nombrado jugador revelación del año por la Premier League. ¡Quien se lo iba a decir a un jugador que dos años antes estuvo a punto de retirarse!

Pero su indisciplina siguió en la Premier hasta el punto de batir récords: entre 1993 y 1994 fue expulsado cuatro veces, dos de ellas en dos partidos consecutivos. En la temporada 1994-95 el Manchester lo sancionó con cuatro partidos sin jugar tras dar una patada a un espectador que le había insultado previamente. Pero el Manchester se resentía cuando él no estaba y las expectativas del club cambiaban cuando el volvía. En 1996 fue nombrado capitán del club y el 11 de mayo de 1997 jugó su último partido contra el West Ham.

Cantona ha hecho más cosas a lo largo de su vida, pero eso es otra historia. El caso es que un jugador lastrado por su indisciplina, que no cuajó en su Francia natal y que estuvo al borde de una prematura retirada logró en tan solo cinco años dar un giro espectacular a su carrera, hasta convertirse en una leyenda de la Premier y dar al Manchester nada más ni nada menos que cuatro ligas consecutivas. Además en 1996 la FIFA lo premió con el Balón de Oro. ¡Quién lo iba a decir!

Hi ha Premier?

Després d'un excel·lent partit de Fernando Torres, el Liverpool ha trencat el malefici de Benítez a Old Trafford i ha passat per sobre del manchester United, del que ja només el separen 4 punts a falta del partit endarrerit amb el Blackburn Rovers dels red devils.

L'United s'ha avançat al marcador amb un gol de Ronaldo de penal fet a Park en ple domini del Liverpool. Els reds no s'han intimidat i han seguit apretant, valents, fins que una errada de Vidic, excepcional durant tota la temporada però caòtic avui, ha deixat sòl Torres davant Van der Sar per empatar el partit. Amb l'1 a 1 al marcador el Manchester només trobava en atac un Rooney molt agressiu que queia a la banda amb molt d'encert davant un Carragher desubical al lateral, posició que ha deixat de dominar. Ronaldo, per la seva banda, s'ha vist secar per Fabio Aurelio i les constants ajudes que havia preparat Benítez, amb un gran Lucas Leiva, substitut avui del lesionat Xabi Alonso.


Just abans del descans Torres ha tornat a aparèixer per habilitar Gerrard a l'espai. Evra ha arribat tard davant la potència del capità red i ha provocat el segon penal del partit, transformat pel mateix Gerrard. Amb la represa el Liverpool ha seguit madurant el partit i Ferguson, desesperat per la inoperància dels seus davanters ha fet un triple canvi: Anderson, Park i Carrick, que no ha aparegut, han deixat lloc a Berbatov, Scholes i Giggs. El Manchester passava a jugar amb quatre defenses, un migcampista i cinc davanters.

Només un minut després, en una pilota llarga, Vidic ha tornat a fallar cometent falta a Gerrard, que marxava sòl. L'àrbitre l'ha expulsat i Fabio aurelio ha transformat la falta de forma brillant. 1 - 3 i l'United amb un home menys, cinc davanters i ni un canvi per fer. amb tot, l'equip no s'ha rendit fins que, en un servei de porteria, Ferdinand no ha atacat la pilotada de Reina, el lateral Dossena s'ha avançat i marcant amb una vaselina preciosa per sobre Van der Sar.

Enllaços:

Els cins gols del partit, cortesia de Rojadirecta.

La prèvia de Marcos López, especialista de la Premier, al seu blog de TVE. Explica molt bé els orígens de la rivalitat entre els dos equips més forts del futbol anglès.

Fotografia: www.sport.es

Tercer títol per al Manchester

La Community Shield, el Mundial de clubs i, ara, la Carling. El Manchester suma el tercer trofeu de la temporada amb diversos suplents al camp i demostra que la seva plantilla no aguanta comparació amb cap altra al món.

Ahir va sortir davant del Tottenham amb Foster, el porter reserva, que va fer un gran partit, O´Shea, Evans, Ferdinand, Evra, Scholes, Gibson (un jove que no va desentonar gent), Ronaldo, Nani, Tévez y Wellbeck (un altre nano que va tenir les seves oportunitats al costat dels grans.

A la banqueta o a la grada hi havia altres 11 jugadors que podrien haver jugar una altra final simultànea amb probabilitats d'èxit: Van der Sar, Rafael Da Silva, Gary Neville, Vidic, Fabio Da Silva, Carrick, Anderson, Park, Fletcher, Rooney i Berbatov.

En 120 minuts de final (temps reglamentari més pròrroga) no es van marcar gols tot i que Lennon va destrossar Evra des de l'extrem dret i Modric va governar bé els contraatacs spurs i el Manchester va confirmar que, tot i uns inicis de temporada dubitatius, el gegant ja s'ha despertat (el Liverpool va tornar a punxar perdent a casa el Boro) i Europa sencera es pregunta qui aturarà aquest fenòmen d'equip.

Classificació de la Premier, jornada 27 (Manchester United amb dos partits menys)

La previa dels octaus: dimecres

Chelsea - Juventus

Si ahir l'Arsenal - Roma era el partit dels romàntics caiguts, potser el partit de Londres d'avui ha de ser el dels rudes obrers. Arriben els dos equips més animats i recuperant alguns jugadors que van estar de baixa recentment. Ranieri, entrenador bianconero, torna a Stamford Bridge cinc anys després que fos el primer entrenador de l'era Abramovitx, i ho fa amb un bloc sòlid que ja va sorprendre el real Madrid al Bernabeu. El retorn de Buffon, un dels porters més determinats del món, oferirà més seguretat a la defensa i regalarà un duel amb Cech entre dos dels millors porters del món actualmet. A la defensa, Chielini, la darrera gran aparició a Itàlia, se les veurà amb un Anelka que ha recuperat el gol i un Drogba que acostuma a fer grans partits a la Champions.

Al mig del camp el Chelsea reuneix força, talent i experiència amb Deco, Mikel, Lampard enfront de Poulsen, Tiago (un altre ex de la Juve) i Sissoko. La sorpresa de la Juve podrà estar en el jove mitjapunta Giovinco, que segurament tindrà minuts si el partit arriba igualat al final. Els duvtes de Ranieri estan al davant, on se li multimpliquen les opcions: Del Piero sempre apareix en les grans ocaions, Iaquinta pot trencar per velocitat a l'esquena de Terry, Amauri ofereix potència i està en ratxa i Trezeguet marca sempre.

Reial Madrid - Liverpool

El duel entre els millors palmarès del campionat (9 contra 5, el Milan en té 7 però està a la UEFA) té el morbo de la visita de Torres al Bernabeu. Benítez i Ramos són grans estrategues en aquest tipus d'eliminatòries i tot fa preveure un partit amb gran riquesa tàctica. El Liverpool podrà alinear el seu trident del mig del camp, amb Mascherano escombrant, Alonso ordenant i Gerrard percutint a la mitjapunta mentre que el Madrid també presentarà l'equip de gala.

Els dubtes entre els reds apareixen a la defensa, ja que un dels seus millors centrals, Agger, no pot jugar, lesionat, i Robben actua al seu flanc esquerre, el més dèbil defensivament, amb Fabio Aurelio i Dossena. La solució més probable és que Arbeloa, lateral dret, passi a tapar Robben, que també juga a cama canviada, com ja va fer Benítez per aturar Messi fa dos anys. La forma com Benítez solucioni el puzzle sense descuidar el centre de la defensa, per on circularan Higuaïn i Raúl, determinarà les opcions en atac del Madrid.

A l'altra banda del camp, la millor d'arma del Liverpool, Torres, s'haurà d'enfrontar a la velocitat de Pepe quan caigui pel seu costat, de manera que es probable que Ramos cerqui fer jugar el Niño a la dreta de l'atac red per aprofitar la lentitud de Cannavaro i Heinze.

La prèvia dels octaus de la Champions

La jornada de la Premier en la vigília dels octaus de la Champions ens deixa ampliada la diferència en el liderat amb l'empat del Liverpool contra el Manchester City i la victòria dels red devils, el debut amb victòria de Hiddink a la banqueta del Chelsea contra el Villa i un nou empat de l'Arsenal, que ja porta tres jornades sense marcar.

Amb la lliga gairebé en poder del Manchester, Anglaterra mira Europa per tornar a ser la potència dominant. Hi haurà triple enfrontament italo-anglès i el Liverpool i el Madrid reviuran un duel clàssic de la Champions que es decidirà a Anfield. Aquest és el primer article d'una sèrie de dos a mode de prèvia dels quatre enfrontaments amb equips anglesos implicats.

Els duels de dimarts:

Inter de Milà - Manchester

Partit igualat entre els líders de les lligues italiana i anglesa. L'Inter de Milà, dominant a Itàlia però insignificant a Europa des de fa anys, espera que l'arribada de Mourinho li retorni el prestigi perdut eliminant un Manchester sòlid que s'ha recuperat d'un inici de temporada irregular. A San Siro segurament veurem un partit dens on les defenses provaran d'inutilitzar les formidables armes dels rivals.

Així, el Manchester es posarà el tratge d'obrer que li va donar bons rèdits l'any passat i confiarà en que alguna de les seves bales doni en el blanc. L'Inter, d'altra banda, està més obligat a atacar per tenir un resultat favorable de cara a la tornada a Old Trafford, i és previsible que Mourinho repeteixi la davantera de les darreres jornades amb Adriano i Ibrahimovic per atacar una defensa que no comptarà amb Vidic, sancionat.

Inter: Julio Cesar; Maicon - Cordova - Chivu - Santon; Muntari - Cambiasso - Zannetti - Stankovic; Adriano - Ibrahimovic.

Manchester: Van der Sar; Brown (o Da Silva) - Ferdinand - Evans - Evra; Scholes - Carrick - Park - Rooney; Cristiano Ronaldo - Berbatov.

Arsenal - Roma

L'Emirates viurà aquesta nit el duel dels romàntics caiguts. Dos equips de capital, Londres i Roma, que porten anys apostant pel bon joc sense resultats especialment destacables i que enguany s'han despenjat de les classificacions nacionals. L'Arsenal presentarà un equip farcit de baixes ofensives (Rossiky, Eduardo, Walcott, Cesc i Adebayor, a més de l'inhabilitat Arshavin) que provarà de trencar l mala ratxa golejadora que arrossega darrerament. Enfront, una Roma que ataca de forma molt semblent, pegant sense ser-hi, on les posicions fixades no existeixen i l'aprofitament d'espais i la combinació són l'arma per sorprendre. La principal amenaça de la Roma vista l'irregularitat de Totti és la bona forma de Baptista. A la medular, Nasri tindrà el seu primer gran desafiament a Europa amb la presència de l'imperial De Rossi davant.


L'única baixa destacable a la Roma és la del lateral Cicinho, lesionat.

Arsenal: Almunia, Sagna - Touré - Gallas - Clichy; Song - Diaby - Nasri - Denilson; Van Persie - Bendtner

Roma: Doni; Motta - Juan - Mexès - Riise; Tonnetto - De Rossi - Aquilani - Taddei; Totti - Baptista

Matt Le Tissier

El geni gandul que mai va abandonar Southampton.

Que un jugador de de futbol mengés cada dia un plat d'hamburgueses amb patates fregides no era un fet excepcional a Anglaterra abans de l'arribada d'Arsène Wenger a l'Arsenal a mitjans dels anys 90. Fins aleshores no era extrany que els jugadors s'atipessin de mongetes dues hores abans d'un partit o s'obrissin llaunes de cervesa al vestuari durant el temps de descans.

El que no era habitual fa una dècada o fa dues, com ara, era que els grans jugadors estiguessin als equips pobres. El significat dels colors, sobretot als modestos, perdia valor enfront els diners, i la fidelitat a un equip s'esfumava quan a l'altre plat de la balança s'hi col·locava la possibilitat d'optar per títols o afegir un zero a la dreta del salari. Matt Le Tissier va ser un jugador de futbol a finals dels vuitanta i principis dels noranta. Com és normal, menjava un plat d'hamburgueses amb patates cada dia, perdia la forma contínuament i repetia contínuament que no li preocupava el seu estat físic. També va ser un dels millors jugadors del seu temps, però pocs el coneixen fora de les Illes, ja que va passar-se tota la seva carrera a les files del Southampton, el que seria equivalent al Valladolid d'Espanya.

Le Tissier va jugar més de 500 partits domèstics i va passar dels 200 gols, inclosos 49 de penal sobre 50 llançaments, un rècord. El dia que va fallar, extrany com era el personatge, va córrer a felicitar Mark Crossley, el porter del Forest, l'únic que li va aturar mai un penal. Algun d'aquests 200 gols han estat considerats obres d'art a Anglaterra però rarament van sortir d'allà per no anar firmades per les samarretes mítiques de l'època. Le Tissier, però, ha deixat per la història la típica jugada seva consistent a elevar la pilota per rematar-la a l'aire amb potència. Pocs més ho han repetit. Ningú amb la seva assiduïtat.

El nostre home, sobra dir-ho, va ser repetidament temptat pel Chelsea, el Milan i el Tottenham entre d'altres, però mai va voler contestar a les trucades. Ell era "le God" a la grada de The Dell del Southampton i no necessitava ser més gran del que era entre els seus.

Enllaços:

Gol de Le Tissier al Newcastle, amb control de taló, dos barrets als defenses i una definició que sorprèn tothom.